Declaro que aquest text és el resultat del meu propi treball i que no he utilitzat eines d’intel·ligència artificial

Sense fer una reflexió gaire profunda prèviament, per mi, una llengua és quelcom complex de definir. Principalment degut a la multitud de costats i punts de vista des dels quals es pot fer. Segurament el primer que em ve al cap quan em pregunto que és una llengua és una espècie de binomi poc definit entre dos conceptes diferenciats. Un primer concepte, potser més pràctic i tangible, en relació amb la comunicació entre les persones que comparteixen una llengua en qüestió i, un segon concepte, més abstracte i, per mi, profund, que està relacionat amb el rerefons cultural, significatiu i definitori d’una identitat concreta.

Així doncs, si ens referim al primer concepte de llengua per intentar respondre la pregunta, diria una llengua és un conjunt de símbols escrits i sonors ordenats d’una determinada manera per tal de donar significats al món concret, abstracte i ideal en què ens envoltem. A més a més, també afegiria que la llengua no només té una funció significativa, sinó que també té una funció comunicativa i expressiva que ens permet traspassar els significats i definicions d’una persona a una altra en tota mena d’escales i magnituds.

Per altra banda, referint-me al segon concepte i, amb una relació més estreta amb la segona pregunta de l’anunciat: “Quina relació creus que hi ha entre la llengua i la cultura?”, diria que la llengua no només dona significat al món concret, abstracte i ideal, sinó que, de forma automàtica, però subjectiva i parcial, també el defineix. I aquesta definició, en tant que subjectiva, és la que automàticament es converteix en una de les estructures principals de la cultura del grup humà o societat que la parla, l’escriu i que, en definitiva, l’utilitza.

Després d’haver-me documentat al respecte, principalment al voltant dels escrits sobre el llenguatge del lingüista Jesus Tusón, hi ha un aspecte que m’agradaria afegir en relació amb el segon concepte que he definit: la forta relació que hi ha entre la llengua i l’entorn físic on es parla.

Tal com ho expressa J. Tusón (1994), una part considerable del lèxic serveix per designar els objectes del món físic. Aquest fet és especialment important i profund quan es té en compte que els entorns físics del món són especialment variats i, que, per tant, el lèxic de cada llengua serà tremendament únic i definitori de la cultura física d’un ambient.

Bibliografia: 

• Tuson, Jesús, “Les llengües i les cultures”, El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. p. 63-74
• Jesús Tuson, “Les llengües”, El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. p. 33-47