• Ajuntament de Barcelona. (s.d.). Guia de comunicació inclusiva. Darrera consulta, maig del 2024. https://ajuntament.barcelona.cat/guia-comunicacio-inclusiva/

He escollit aquesta guia com a referència bibliogràfica per a la realització de la PAC6, i la resposta a les preguntes de la PAC5a, perquè sintetitza i indica de forma breu i concisa la proposta de l’Ajuntament de Barcelona en pro d’una comunicació inclusiva. 

• IEC (Institut d’Estudis Catalans). (2023). El llenguatge inclusiu: Comptabilitat dels recursos estilístics dels usos no sexistes amb la normativa lingüística. Darrera consulta, maig del 2024. https://sf.espais.iec.cat/files/2023/10/El-llenguatge-inclusiu.pdf 

En aquest document, l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) descriu la compatibilitat dels recursos estilístics dels usos no sexistes (del llenguatge) amb la normativa lingüística. 

• L’Apòstrof, SCCL. (2021). Català inclusiu i natural. Darrera consulta, maig del 2024. https://apostrof.coop/catala-inclusiu.pdf

Amb aquest llibre, la cooperativa l’Apòstrof (cooperativa de correctores, traductors, filòlogues, editors, dissenyadores i periodistes), assenyala les possibilitats del llenguatge inclusiu com a eina de canvi alhora que fa recomanacions per tal d’utilitzar el llenguatge inclusiu en català amb normalitat. 

• Llovet, J. (2021). El llenguatge inclusiu, una proposta delirant. ARA. Darrera consulta, maig del 2024. https://llegim.ara.cat/opinio/llenguatge-inclusiu-proposta-delirant_1_4102339.html

En aquest article, el literari, filòsof, traductor i catedràtic Jordi Llovet es posiciona totalment en contra el llenguatge inclusiu, al qual titlla de proposta delirant. He escollit aquest article com a part de la bibliografia perquè il·lustra a la perfecció el punt de vista sociocultural i polític contrari al llenguatge inclusiu al qual feia referència a les preguntes de la PAC5a. 

• Molina, N. (2019). Per què cal combatre el llenguatge sexista? El Crític. Darrera consulta, maig del 2024. https://www.elcritic.cat/noticies/per-que-cal-combatre-el-llenguatge-sexista-32001

Al contrari que l’article anterior, en aquest article, la periodista, especialista en comunicació i gènere, Neus Molina, dona els seus arguments per combatre el llenguatge sexista (o no inclusiu). Seria interessant contraposar els dos punts de vista en el desenvolupament assagístic del PAC6. 

Fins a quin punt el fet d’utilitzar el llenguatge inclusiu és un avantatge o, en canvi, representa una limitació del llenguatge?

Paràgraf inicial

Per què es qüestiona el llenguatge inclusiu? Per què encara es fa debat sobre aquest tema? Des de quin punt de vista es pot percebre com a una limitació del llenguatge en comptes d’una mesura d’inclusió de bona part de la societat que no està suficientment representada pel llenguatge no inclusiu (o excloent)? Quines són les reticències i inèrcies culturals que s’oposen al llenguatge no inclusiu? Realment la in-evolució i l’estancament volgut del llenguatge ha de passar per sobre de l’evolució en pro de la inclusió per motius i inèrcies socioculturals i polítics? Per què no es potencia el llenguatge inclusiu? Per què no s’eliminen termes sexistes, racistes o homòfobs presents en el llenguatge quotidià? Per què es tendeix a associar el llenguatge inclusiu únicament a l’ús del femení genèric? Què és el llenguatge inclusiu? Com es pot fer pedagogia del llenguatge inclusiu? Quines perspectives de futur té el llenguatge inclusiu?

Paràgraf revisat

Quins arguments hi ha a favor de l’ús del llenguatge inclusiu i quins arguments en contra? Quins són els diferents punts de vista socioculturals i polítics? Es pot arribar a un consens per tal que el llenguatge no exclogui a ningú? Què fa que el llenguatge sigui excloent? Quines maneres hi ha que sigui inclusiu? És possible un llenguatge totalment inclusiu? Es pot plantejar un futur en que l’ús del llenguatge inclusiu no es qüestioni i que esdevingui el llenguatge “estàndard”?

Explicació i justificació

La revisió de les preguntes m’ha fet adonar-me que la meva tendència a l’hora d’abordar aquest tema és força reactiva. El fet de no ser lingüista, i que em reconegui molt abans com a antiracista, feminista o antihomòfob / pro-lgtbiq+, que pro ús correcte del llenguatge, ha fet que, ràpidament, les preguntes que m’han sorgit “a raig” hagin sigut de qüestionament cap a la posició que defensa que l’ús inclusiu del llenguatge pugui representar una limitació. 

Realment crec profundament que el llenguatge ha de ser una de les eines que permetin un canvi social cap a un futur més inclusiu i plural. I suposo, que llegeixo els arguments contraris a l’ús del llenguatge inclusiu com a un posicionament en contra d’aquest possible futur i com a aliats d’una societat injusta que no m’agrada. 

En tot cas, crec que les preguntes que han sortit de la revisió (mitjançant l’endreça, la fusió de preguntes o la jerarquització) permeten respondre amb més precisió, fermesa i justificació la pregunta inicial alhora que permeten plantejar un possible assaig.

Declaro que aquest text és el resultat del meu propi treball i que no he utilitzat eines d’intel·ligència artificial. 

Esquema, paraules i clau i resum de “La diversitat lingüística” de Jesús Tuson a El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. (pàg. 33-36)

3.1 La diversitat lingüística 

Esquema

1. Dificultat per saber la quantitat de llengües què hi ha al món. 
   1. Tendències a sobrevalorar les llengües oficials per part de les administracions. 
   2. No reconeixement de les llengües amb poc fruits literaris
   3. Dificultats de distinció entre llengua i dialecte. 
2. El càlcul més persistent calcula 4.000 llengües. De mitjana, una per cada 1.250.000 persones.
3. Grans diferències d’usuaris entre les llengües. 
   1. Llengües amb grans quantitats de parlants: Xinès (1.000 milions de parlants), anglès (350 milions), espanyol (260 milions), hindi (200 milions), rus, bengalí i àrab (150 milions). 
   2. Llengües minoritàries, com per exemple les llengües ameríndies: sioux (20.000 parlants), cherokee (10.000), fox (500), chinook (30) i tuana (10). 
      1. Històricament sotmeses a colonitzacions genocides o assimilades per la llengua estatal. 
      2. La majoria es troben en perill d’extinció 
4. Llengües i estats
   1. Tenint en compte tots els estats del món, es calcula una mitjana de 22 llengües per estat.
      1. Estats amb poques llengües: Portugal (1 sola llengua)
      2. Estats amb moltes llengües: Índia (unes 500 llengües) 
   2. Delimitacions artificials dels estats per processos colonials
   3. Diferències entre les fronteres estatals i les de les llengües. 
5. Continuïtats i discontinuïtats històriques de les llengües
   1. Modificacions del mapa lingüístic mundial
6. Plantejaments davant la gran diversitat lingüística
   1. Coneixement d’una sola llengua auxiliar (esperanto, volapuk, altres llengües “artificials”)
   2. Aprenentatge d’una segona llengua
      1. Imposició
      2. Convivència

Paraules clau

Llengües, Diversitat, Usuaris

Resum / Abstract

Tot i la realitzat globalitzada del món d’avui en dia, és força difícil saber amb exactitud la quantitat de llengües que s’utilitzen al món. Les tendències a sobrevalorar les llengües oficials, i a no reconèixer les llengües amb pocs fruits literaris, juntament amb les dificultats tècniques de distinció entre llengua i dialecte fan que hi hagi una àmplia forquilla d’opinions al respecte, fent del càlcul aproximat més persistent el d’unes 4.000 llengües. 

Considerant aquesta xifra com a xifra vàlida per fer qualsevol reflexió i estudi, queda clar que la mitjana d’utilització de les llengües d’una llengua cada 1.250.000 habitants aporta una xifra totalment allunyada de la realitat planetària. Fent recompte de la utilització de les llengües arreu, és fàcil observar les grans diferències entre les llengües. Diferències respecte a la quantitat d’usuaris de cada llengua (des de 1.000 milions de parlants de xinès fins a 10 parlants de tuanam, llengua ameríndia) o de quantitat de llengües per estat (des de l’única llengua que es parla a Portugal, el portuguès, fins a les, aproximadament, 500 llengües que es parlen a l’Índia). 

Aquesta segona consideració, a més a més, obre el ventall a tot un conjunt de factors geopolítics i culturals que giren al voltant de les continuïtats i discontinuïtats històriques de la llengua respecte un territori, a les diferències entre les fronteres estatals i les de les llengües i la gran quantitat de possibles plantejaments lingüístics mundials que es poden fer per interconnectar les societats davant de la gran diversitat lingüística. 

Bibliografia: 

Jesús Tuson, “Les llengües”, El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. p. 33-47

Declaro que aquest text és el resultat del meu propi treball i que no he utilitzat eines d’intel·ligència artificial

Sense fer una reflexió gaire profunda prèviament, per mi, una llengua és quelcom complex de definir. Principalment degut a la multitud de costats i punts de vista des dels quals es pot fer. Segurament el primer que em ve al cap quan em pregunto que és una llengua és una espècie de binomi poc definit entre dos conceptes diferenciats. Un primer concepte, potser més pràctic i tangible, en relació amb la comunicació entre les persones que comparteixen una llengua en qüestió i, un segon concepte, més abstracte i, per mi, profund, que està relacionat amb el rerefons cultural, significatiu i definitori d’una identitat concreta.

Així doncs, si ens referim al primer concepte de llengua per intentar respondre la pregunta, diria una llengua és un conjunt de símbols escrits i sonors ordenats d’una determinada manera per tal de donar significats al món concret, abstracte i ideal en què ens envoltem. A més a més, també afegiria que la llengua no només té una funció significativa, sinó que també té una funció comunicativa i expressiva que ens permet traspassar els significats i definicions d’una persona a una altra en tota mena d’escales i magnituds.

Per altra banda, referint-me al segon concepte i, amb una relació més estreta amb la segona pregunta de l’anunciat: “Quina relació creus que hi ha entre la llengua i la cultura?”, diria que la llengua no només dona significat al món concret, abstracte i ideal, sinó que, de forma automàtica, però subjectiva i parcial, també el defineix. I aquesta definició, en tant que subjectiva, és la que automàticament es converteix en una de les estructures principals de la cultura del grup humà o societat que la parla, l’escriu i que, en definitiva, l’utilitza.

Després d’haver-me documentat al respecte, principalment al voltant dels escrits sobre el llenguatge del lingüista Jesus Tusón, hi ha un aspecte que m’agradaria afegir en relació amb el segon concepte que he definit: la forta relació que hi ha entre la llengua i l’entorn físic on es parla.

Tal com ho expressa J. Tusón (1994), una part considerable del lèxic serveix per designar els objectes del món físic. Aquest fet és especialment important i profund quan es té en compte que els entorns físics del món són especialment variats i, que, per tant, el lèxic de cada llengua serà tremendament únic i definitori de la cultura física d’un ambient.

Bibliografia: 

• Tuson, Jesús, “Les llengües i les cultures”, El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. p. 63-74
• Jesús Tuson, “Les llengües”, El llenguatge. Barcelona: Empúries, 1994. p. 33-47